Ofuscada, en els nostres dies, pels grans noms del romanticisme germànic, la figura del pianista, compositor i director d'orquestra alemany Carl Reinecke (1824-1910) va ser reconeguda, a la seva època, com una de les més influents del segle XIX.

Creador d'un catàleg d'obra que arriba a les tres-centes referències, entre elles tres simfonies, quatre concerts per a piano i cinc òperes, dues de les seves obres més conegudes i interpretades en els nostres dies són per a l'instrument de la flauta: la Sonata Undine per a flauta i piano, opus 167 (1882) basada en la novel·la Ondina (1811) de Friedrich de la Motte Fouqué (1777-2843) i el Concert per a flauta en Re Major,opus 283. Compost l'any 1908, l'escriptura d'aquesta pàgina concertant s'insereix de ple dins d'un tardoromanticisme que va saber conviure amb la modernitat de les primera avantguardes amb la irrupció els anys 1905 i 1907 de l'expressionisme i del cubisme, respectivament. Reinecke va decidir compondre una de les seves darreres obres basant-se en dos dels atributs més característics del segle XIX: el lirisme i el virtuosisme. Tot enfocant-se en la construcció melòdica i l'expressió lírica, i fent ús de la forma clàssica, el compositor d'Altona (Hamburg) va compondre una obra esquitxada dels perfums dels grans romàntics com ara Felix Mendelssohn (1809-1847) i Robert Schumann (1810-1856. Estrenat el 15 de març de 1909 pel flautista Maximiliam Schwedler, a qui l'obra està dedicada, junt a l'Orquestra de la Gewandhausorchester Leipzig de la que Reienecke n'havia estat el seu Kapellmeister durant trenta-cinc anys (1860-1895), el concert s'erigeix com un dels grans concerts per a l'instrument al costat d'altres com poden ser els de W.A. Mozart, C. Chaminade o C.Nielsen.

Composta en la mateixa tonalitat de Re Major, la Simfonia núm.2 de Jean Sibelius (1865-1957) va ser estrenada set anys abans que el concert de Reinecke, exactament el 8 de març de 1902 a Helsinki. Ràpidament l'obra va ser rebuda com una obra nacionalista més de Sibelius que s'afegia al poema simfònic Finlàndia que havia estat estrenat dos anys abans.Si bé Sibelius, que arribaria a compondre fins a cinc simfonies més, va negar cap programa i connotacions nacionalistes en la seva segona simfonia defenent que era música absoluta, el fet que la simfonia s'estrenés en els anys d'intensa russificació del Gran Ducat de Finlàndia, que no aconseguiria la seva independència fins a la seva declaració el 6 de de desembre de 1917, va propiciar aquesta lectura patriòtica finesa. No és d'estranyar que Robert Kajanus (1856-1933), fundador i director d’orquestra de l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki que va estrenar l'obra, afirmés: «l'Andante d'aquesta simfonia de Sibelius em sembla la protesta més esquinçadora contra tota la injustícia que amenaça actualment amb privar la pàtria de la seva llum i les nostres flors del seu aroma...».

Oriol Pérez i Treviño