Per què Beethoven? O més ben dit: per què encara Beethoven? Com és que, en plena celebració del bicentenari de la mort d'un dels noms majúsculs de la «música clàssica occidental», necessitem preguntar-nos sobre la significació, o no, de la seva música en el món actual? Quin sentit pot tenir encara escoltar/reescoltar la seva obra i voler-nos deixar esquitxar amb un missatge de naturalesa tan clarament utòpica? És més: ens creiem el missatge de Beethoven?

Per ajudar a respondre aquestes preguntes, l'Orquestra Simfònica Sant Cugat ha preparat un concert monogràfic Beethoven on dues de les seves obres, el Concert per a piano núm.4 i la Cinquena Simfonia, ens traslladen fins al mític concert celebrat al Theater and der Wien (Viena), el 22 de desembre de 1808. Es tracta d'un d'aquells concerts que no només pertanyen a la història de la música, sinó que la tensionen fins a convertir-la en un relat fundacional. Aquest concert és un d’aquests episodis on la creació sembla precipitar-se sobre si mateixa amb una urgència gairebé física. Ludwig van Beethoven hi va convocar una Akademie que, més que un concert, era una declaració d’intencions: quatre hores de música en un espai gèlid, amb una orquestra exigida al límit i un públic sotmès a una densitat sonora poc habitual fins i tot per a l’època.

I és que la Viena de 1808 no era, ni de bon tros, un paradís per a la música simfònica. Entre les rigideses institucionals i la dependència d’un públic aristocràtic migrat, l’art havia de negociar constantment la seva supervivència. En aquest context, Beethoven va lluitar per un concert en benefici propi, gairebé com qui reclama un espai de llibertat dins un sistema que tendia a l’endogàmia i a la mediocritat. La seva insistència davant figures com Joseph Hartl, el director del teatre, ens revela no només una necessitat econòmica, sinó una consciència clara del valor del que estava a punt de presentar.

El programa presentat ens resulta encara avui vertiginós. S’hi van estrenar dues simfonies que han esdevingut pilars del repertori, la Cinquena i la Sisena «Pastoral» al costat del Quart concert per a piano i la Fantasia coral. Tot plegat, entre àries, fragments de missa i una improvisació pianística que situava Beethoven en el centre d’un univers que ell mateix estava redefinint. No és tant la durada el que ens sorprèn, sinó la concentració d’idees: cada obra obria un món, cada compàs semblava disputar-se el futur. Aquella nit de desembre no només es van escoltar obres; es va intuir un canvi de paradigma. Beethoven no va oferir música: va imposar una experiència de naturalesa heroica. I en aquest gest, radical i gairebé temerari, hi ressona ja la modernitat.

No és d'estranyar, així, que dos després d'aquesta simfonia, l'any 1810, decidís tornar a tractar la temàtica de l'heroi. En aquesta ocasió a partir de la composició d'una música incidental per a l'obra teatral Egmont (1787) Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832( i de la que la seva obertura n'ha quedat com el número musical més interpretat en els nostres dies. Es tracta d'una obertura que anticipa la forma de l'obertura wagneriana en tant que a partir de la forma sonata es fa una síntesi dramàtica de l'heroïcitat del Comte d'Egmont (1522-1568), condemnat a mort pel Tribunal dels Tumults (1567-1576), instaurat per Felip II d'Espanya i organitzat per el Duc d'Alba.

Tot el concert, aixi, consitueix una audició musical que el propia Beethoven sabia que era «una revelació més alta que cap altra filosofia». Encara, Beethoven. 

Oriol Pérez i Treviño