El programa d’avui podria inscriure’s, sense forçar-ne el sentit, sota aquella pregunta provocadora del programa radiofònic de Catalunya Música Qui té por del segle XX?.

Més que una por, el que s’hi desplega és una invitació: la d’endinsar-se en un paisatge sonor on la tradició es transforma en evocació, i la modernitat sembla néixer del record.

Amb la Pavana per a una infanta difunta (1899) Maurice Ravel va construir una de les seves miniatures més emblemàtiques. Original per a piano i orquestrada l'any 1910, la peça, lluny de qualsevol literalitat fúnebre, és una evocació d’un passat imaginat: una dansa lenta, d’arrel cortesana, que esdevé una espècie de sospir musical. Escrita en els anys de formació al Conservatori de París, sota el mestratge de Gabriel Fauré (1845-1924), la Pavana revela una sensibilitat refinada, marcada per l’equilibri entre forma i suggeriment. En la seva posterior versió orquestral, Ravel va desplegar-hi una paleta tímbrica d’una delicadesa pictòrica, on cada frase sembla voler suspendre el temps.

Compost entre els anys 1967-1971, el Divertimento concertante per a contrabaix i orquestra de Nino Rota ens traslladarà a un altre univers: el del joc i el virtuosisme. Escrit per al gran contrabaixista Franco Petracchi (Pistoia, 1937), Nino Rota, el reconegut compositor de bandes sonores de films com El Padrino o Amarcord, reivindica un instrument sovint relegat a l’ombra com a solista. Que Rota és un compositor de gran talent, format amb mestres com Alfredo Casella (1883-1947) i Ildebrando Pizzetti (1880-1968), ho demostra fent que el contrabaix esdevingui protagonista d’un discurs viu, ple de contrastos i d’una expressivitat que oscil·la entre la ironia i el lirisme. La presència del solista Blai Gumí a ben segur n’accentuarà aquesta dimensió reveladora.

A l'igual que la Pavana raveliana, La Petite Suite no és original per a orquestra, sinó per a duo de pianos. Inspirada en el llibre de poemes Fêtes galantes (1869) de Paul Verlaine (1844-1896) aquesta obra ens trasllada en el territori de la insinuació en desplegar un univers d’escenes delicades i atmosferes canviants. I és Debussy no descriu: suggereix. Orquestrada per Henri Büsser (1872-1973), l’obra conserva intacta aquesta qualitat vaporosa, gairebé efímera.

El clímax del concert arribarà amb la suite de L’ocell de foc (1919) de Ígor Stravinsky, fruit de la col·laboració amb Serge Diaghilev (1872-1929) i els seu Ballets Russos. Aquí la música esdevé mite: un relat d’arrels eslaves on el príncep Ivan s’enfronta al maligne Kasxei amb l’ajut d’una criatura lluminosa. Stravinsky articula un llenguatge nou, on el color orquestral, el ritme i la tensió dramàtica es conjuguen amb una força inèdita. La suite de 1919 condensa aquesta energia en una arquitectura precisa: de l’ombra inicial a l’explosió final, tot es projecta com un ritual de transformació.

D'aquesta mamera, podem afirmar com el concert traça un arc que va de la memòria al mite, de la miniatura a l’esclat. Un recorregut que confirma que el segle XX, musicalment parlant, lluny de ser temut, continua essent un territori per descobrir.

Oriol Pérez i Treviño